El pròxim vint-i-quatre estas convocat a una assemblea, on se't vol fer creure que eres important per a prendre decisions. El president utilitzant els mitjans de tots, esta preparant l'assemblea, i no et càpiga cap dubte que, tú, decidiràs molt poc en tot el que s'acorde. Pel que es veu, en totes les èpoques, siguen feixistes o demòcrates, sempre han actuat així, en la cambra, la junta és la que decidix l'esdevenidor de tots, segurament sera pels estatuts, que pot ser eren útils en el principi, a causa de la poca formació de la gent de llavors.
El president decidix que no vol seguir mes “mèu” he envia una carta a tots, lloant el treball fet, faltaria mes, parla de transparència de participació, i no és ruboritza a l'emprar estes paraules, quan ell sap perfectament, que ell i els seus són els que decidixen per tots i de una manera fosca, com se diu aqui “esta clar com l´aigua d´escurrar”.
En la convocatòria, el tercer punt, segurament és un dels motius pel qual, el president, té la jugada de la dimissió. Ja fa temps que se sap de la fusió, amb arrossaires de l´Ebre, i que dita fusió esta condicionada a la construcció del pont entre St Jaime i Deltebre, i ademes la dita fusió sera “imposada” des de la Generalitat, en este assumpte la democràcia brillara poc, tot seran qüestions econòmiques. Pot, que la jugada, entre altres, siga, que el soci, a causa de la poca transparència, en tot este afer, d'alguna manera, li demane que no és oportú en estos moments deixar la presidència, amb la qual cosa, ell sera el que duria a terme la negociació de la fusió, d'esta manera en un moment donat, sempre podria defendre's de les critiques, argumentant “vosaltres em vau demanar que quedara”. La requalificació dels terrenys, mouran molts interessos, que passara? Els que repartisquen el pastís s'engreixinaran les mans.
El punt Quart, es renova tota la junta, és així? És legal? Ho marquen així els estatuts?
En menys d'un mes es convoquen eleccions, ajustant els terminis al mínim, perquè no hi haja temps de reacionar, viva la democràcia i els demòcrates! I com ultim punt quan esta tot cuinat, pregunteu! Ara que ja no servix de res. No és la primera vegada que ho fa, i pel que es veu no sera la ultima.
Company, vull dir-te que eres el soci patidor, el qual s'utilitza per als interessos d'uns pocs.
domingo, 10 de febrero de 2008
martes, 5 de febrero de 2008
CARTA AL PRESIDENT DE LA CAMBRA ARROSSERA D´AMPOSTA
Pareix que dixes el càrrec. Qualsevol persona que ha seguit estos anys de presidència teua, tant les decisions que has pres, com els resultats, davant d'una baixa tan espontània, pensa, quelcom passa en la cambra, aixó fa pudor.
Enfront de les lloances que fas en la teua carta als socis, vull recordar-te que vas començar la teua presidència amagant una mala gestió de l'equip anterior, tu i els teus, que sabem qui són, sabreu el perquè; vas continuar expulsant a les veus critiques, la mateixa política que van seguir els franquistes amb alguns d´els socis fundadors; després al llarg de la teua legisladura, vas continuar reprimint a les veus discordants amb la teua política, amenaces d'expulsió conjuntament amb sancions econòmiques. Personalment crec que els oponents a la teua política, es van equivocar, la temo és lliure. En la teua carta t'erigixes com un salvador de l'economia de la cambra, quan tu saps que no ha sigut així, ja que els factors que van fer arribar les ajudes i la planificació economica, s'han escapat en tot moment de les teues mans. Tant el teu càrrec com les accions ampreses per a la cambra, partien del despatx de la plaça d'Espanya, i el que enten una mica de politica sap el perqué. El desvergonyiment amb què has malgastat diners dels socis ha sigut un clam. Dis-me,entre altres, el rentat de cara que es va fer en la part posterior de la cambra, en quina intenció va ser? Era necessària per al bon funcionament de la cambra? Vas rebre ordres expresses?
Vas cambiar els estatuts, no era per a perpetuar-te en el càrrec, entre altres coses? Penso que quelcom no cuadra, et diré el que crec que puga passar, que pot existi un forat comptable? Una operació urbanística encoberta, a llarg termini? Fent el que llavors no es va fer i potser hauria sigut bó per al soci, una fallida; o ja no eres persona de confiança dels teus correligionaris? Es descarat els entramats que feu, tot per coses personal, tipic de la dreta. Ets tot un personatge, un demòcrata dels peus al cap, crec que la cambra arrossera esta d'enhora bona amb la teua marxa, si és que no et penedixes. També veig que com tots els individuos de la teua mena, ho dixes tot ben lligat, et sona?
Enfront de les lloances que fas en la teua carta als socis, vull recordar-te que vas començar la teua presidència amagant una mala gestió de l'equip anterior, tu i els teus, que sabem qui són, sabreu el perquè; vas continuar expulsant a les veus critiques, la mateixa política que van seguir els franquistes amb alguns d´els socis fundadors; després al llarg de la teua legisladura, vas continuar reprimint a les veus discordants amb la teua política, amenaces d'expulsió conjuntament amb sancions econòmiques. Personalment crec que els oponents a la teua política, es van equivocar, la temo és lliure. En la teua carta t'erigixes com un salvador de l'economia de la cambra, quan tu saps que no ha sigut així, ja que els factors que van fer arribar les ajudes i la planificació economica, s'han escapat en tot moment de les teues mans. Tant el teu càrrec com les accions ampreses per a la cambra, partien del despatx de la plaça d'Espanya, i el que enten una mica de politica sap el perqué. El desvergonyiment amb què has malgastat diners dels socis ha sigut un clam. Dis-me,entre altres, el rentat de cara que es va fer en la part posterior de la cambra, en quina intenció va ser? Era necessària per al bon funcionament de la cambra? Vas rebre ordres expresses?
Vas cambiar els estatuts, no era per a perpetuar-te en el càrrec, entre altres coses? Penso que quelcom no cuadra, et diré el que crec que puga passar, que pot existi un forat comptable? Una operació urbanística encoberta, a llarg termini? Fent el que llavors no es va fer i potser hauria sigut bó per al soci, una fallida; o ja no eres persona de confiança dels teus correligionaris? Es descarat els entramats que feu, tot per coses personal, tipic de la dreta. Ets tot un personatge, un demòcrata dels peus al cap, crec que la cambra arrossera esta d'enhora bona amb la teua marxa, si és que no et penedixes. També veig que com tots els individuos de la teua mena, ho dixes tot ben lligat, et sona?
lunes, 7 de enero de 2008
CENTRALISME TARRAGONI
El Manel Zaera es queixa del centralisme tarragoni, a l´hora d´elaborar les llistes a les proximes eleccions legislatives. En un comentari en el seu bolg, venia a dir, que si jo no era una mica il-lus, i veig que es tot el contrari, sol passa molt, que es veu la palla de l´altre i no la viga en el propi ull. Zaera, no ten dones compte que estas dins un partit on les decisións son piramidals, on la democracia brilla per la seua ausencia (com dins de tots els partits) per moltes assamblees que fesseu, la cupula, a tots els nivells, son els que decidixen la politica a seguir, i no en ares de la ciutadania, sino en lo personal, lo carrec i el sou. Si no agarreu els jovens, que en les ultimes eleccions, he vist que en sou uns quans bastan preparats, i foteu als que hi han ara al carrer, en lo que son els carrecs municipals, i també apartar-los del poder de decisió de l´assamblea local, si no ho feu aixi, les proximes municipals, ojo que en traguesseu dos. No sé para que vos servix tans d´estudis i de formació si no sou capaços ni de preveure el que passara, ni de buscar les solucions per remediar-ú. Es que no veieu vindre que la Lizarraga tenia poques expectatives de tindre el segon lloc, la loteria no sol repetir molt en la mateixa casa, i que ademes el ciutáda del carrer de estes terres no ha vist res per part d´aquesta persona. Si li donent el tercer lloc a Tarragona, també tots sabem que dependra de la loteria el que surtigue el-ligida. En cuatre anys no ha estat mai al costat del poble, tan en les manifestacions personals com les multitudinaries, sempre pendent del que dira el partit.
Fins ara, juventud era sinonim de descontent, rebeldia, canviar les coses, pero veig que la vostra generació es mes que res, amorfa i conformista, si sou incapaços de canviar les coses dins de casa vostra, com voleu ferú fora.
Fins ara, juventud era sinonim de descontent, rebeldia, canviar les coses, pero veig que la vostra generació es mes que res, amorfa i conformista, si sou incapaços de canviar les coses dins de casa vostra, com voleu ferú fora.
PALIMPSEST
ELS NOUS ESPANYOLS
Per Jordi Soler, escriptor (EL PAÍS, 03/01/08):
“Les nacions no són una altra cosa que actes de fe”, escriu Borges en un dels seus assajos. Encara que esta idea, d'entrada, sona a pura provocació, té un altíssim percentatge de veritat. La conclusió d'esta línia borgiana és perfectament raonable: “I així com ahir pensàvem en termes de Buenos Aires o de tal o qual província, demà pensarem en termes d'Amèrica i, alguna vegada, del gènere humà”. L'assumpte és que per més raó que tinga Borges, pareix que el món i les seues nacions van en sentit contrari, i tots els dies tenim episodis que ho confirmen, des dels murs que dividixen una nació d'una altra, i de pas les reconcentren, fins als escarafalls nacionalistes de la gent que s'encabota a pensar que el metre quadrat on, per pur atzar, ha nascut, és millor, i més bonic, que el metre quadrat on han nascut els altres.
L'acte de fe que assenyala Borges és crucial, perquè qui té fe simplement creu, creu a seques sense que intervinguen massa ni l'observació ni la raó i això, en un país com Espanya que comença a enfrontar-se a la immigració massiva de persones amb diverses nacionalitats, resulta especialment delicat. Per a arredonir la idea de Borges tiraré mà d'una altra idea que acabo de llegir en Diari d'un mal any, de J. M. Coetzee, este escriptor misteriós i enlluernador com pocs. Coetzee va nàixer en Ciutat del Cap, a Sudàfrica, i en una de les pàgines d'este llibre magnífic explica la seua relació amb el metre quadrat de terra on va nàixer: “La considerava la meua ciutat no sols perquè haguessa nascut en ella, sinó perquè coneixia la seua història amb suficient profunditat per a veure el seu passat en palimpsest per davall del seu present. No obstant, per a les bandes de jóvens negres que avui ronden pels seus carrers a la recerca d'acció és la seua ciutat i jo sóc el foraster”.
Palimpsest segons el diccionari significa: “Pergamí manuscrit la primera escriptura del qual ha sigut esborrada per a escriure en ell de nou”. Mirar en palimpsest el passat d'una ciutat, o d'un país, i mirar de la mateixa manera el seu present, amb la seua conseqüent previsió del futur, hauria de ser un deure ciutadà; perquè sense esta visió integral, la de la ciutat que primer va ser habitada per uns, i després per altres distints, la qual cosa veiem en un fenomen com el de l'emigració és simple i planerament una invasió creixent i incontrolable, i no el que de veritat és: la nova realitat d'Espanya. Sense ànim de comparar la realitat sud-africana amb l'espanyola, el palimpsest proposat per Coetzee ens ve com a anell al dit; funciona molt bé, per exemple, per a comprendre, en tota la seua magnitud, la gran onada de llatinoamericans que ha arribat a Espanya en els últims temps. Si puguéssem mirar en cambra ràpida (com esta pel·lícula de Disney que en uns quants segons presenta el naixement, el desenvolupament i la decadència d'una flor) els fluxos migratoris entre Espanya i Llatinoamèrica en els últims cent anys, veuríem una seqüència perfectament circular: una multitud que es desplaça cap a l'altre costat del mar i al cap d'uns anys, que en esta pel·lícula hipotètica serien uns segons, una altra multitud que torna al punt de partida.
Si algun funcionari, també hipotètic, haguessa albirat fa un parell de dècades, esta seqüència perfectament circular, hauria pogut preveure que tota esta gent no era una invasió, que més prompte es tractava dels nous habitants d'Espanya, ni més ni menys; i amb esta mirada que proposa Coetzee, haguessa implementat, des de llavors, un programa per a estimular l'emigració des d'aquell continent que és, en gran manera, espanyol, i un sistema per a resoldre, la qual cosa de per si està passant ara, de forma més ordenada i harmònica. Però com aquell funcionari mai va dir esta boca és meua, o potser ningú va saber sentir-ho, arribem a estes altures del segle vint-i-u amb la iniciativa tardana d'atorgar la nacionalitat a aquells néts d'espanyols, nascuts a Amèrica Llatina, que la sol·liciten; una iniciativa justa i aplaudible, però que arriba amb retard i, damunt, pareix fonamentada, més que en el desig de fer justícia, en l'esglai que des del 11-M provoquen les emigracions menys afins a la forma de vida espanyola.
Per estar reconcentrats, d'un costat i un altre de l'Atlàntic, en este “acte de fe” que suggerix Borges, en esta concepció arcaica del país com un terrer on circulen exclusivament natius, es passa per alt que Espanya es va fer imperi a Llatinoamèrica i que esta va aprendre d'Espanya la llengua, la religió i una llista consistent de costums, virtuts i manies. El continent i sa mare pàtria viuen com dos il·lustres desconeguts: Espanya a Llatinoamèrica continua sent el país del conquistador Hernán Cortés i Llatinoamèrica a Espanya és una entelèquia que oscil·la entre Macondo i una pel·lícula de Jorge Negrete, dos visions parcials i excèntriques que, per mencionar algun dels seus efectes, provoquen episodis d'abast planetari, com este que van protagonitzar el president Chávez i el Rei, dos institucions d'un altre temps que no poden més que enfrontar-se i entrar en col·lisió.
L'arrel d'aquell episodi està en tant que s'ignoren les dos parts: a qui se li ocorre portar al Rei d'Espanya a una cima llatinoamericana, a este continent l'imaginari, de la qual fins avui, viu pertorbat pels fantasmes de la colònia? Esta interacció entre Espanya i Llatinoamèrica que, amb molt comptades excepcions, no ha sorgit de manera espontània, començarà ara motivada per esta població creixent de llatinoamericans que són ja part substancial de la nova configuració del país; d'ara en avant no cap una altra mirada que la del palimpsest, no queda un altre remei; els fills i els néts dels emigrants equatorians, per citar un contingent nombrós, significatiu i pròsper, seran tan espanyols com El Quixot i en uns anys començaran a governar municipis i ciutats, i abans que podem comprovar que efectivament “les nacions no són una altra cosa que actes de fe”, el president d'Espanya no serà ni andalús, ni gallec, ni basc, ni català; serà equatorià.
Per Jordi Soler, escriptor (EL PAÍS, 03/01/08):
“Les nacions no són una altra cosa que actes de fe”, escriu Borges en un dels seus assajos. Encara que esta idea, d'entrada, sona a pura provocació, té un altíssim percentatge de veritat. La conclusió d'esta línia borgiana és perfectament raonable: “I així com ahir pensàvem en termes de Buenos Aires o de tal o qual província, demà pensarem en termes d'Amèrica i, alguna vegada, del gènere humà”. L'assumpte és que per més raó que tinga Borges, pareix que el món i les seues nacions van en sentit contrari, i tots els dies tenim episodis que ho confirmen, des dels murs que dividixen una nació d'una altra, i de pas les reconcentren, fins als escarafalls nacionalistes de la gent que s'encabota a pensar que el metre quadrat on, per pur atzar, ha nascut, és millor, i més bonic, que el metre quadrat on han nascut els altres.
L'acte de fe que assenyala Borges és crucial, perquè qui té fe simplement creu, creu a seques sense que intervinguen massa ni l'observació ni la raó i això, en un país com Espanya que comença a enfrontar-se a la immigració massiva de persones amb diverses nacionalitats, resulta especialment delicat. Per a arredonir la idea de Borges tiraré mà d'una altra idea que acabo de llegir en Diari d'un mal any, de J. M. Coetzee, este escriptor misteriós i enlluernador com pocs. Coetzee va nàixer en Ciutat del Cap, a Sudàfrica, i en una de les pàgines d'este llibre magnífic explica la seua relació amb el metre quadrat de terra on va nàixer: “La considerava la meua ciutat no sols perquè haguessa nascut en ella, sinó perquè coneixia la seua història amb suficient profunditat per a veure el seu passat en palimpsest per davall del seu present. No obstant, per a les bandes de jóvens negres que avui ronden pels seus carrers a la recerca d'acció és la seua ciutat i jo sóc el foraster”.
Palimpsest segons el diccionari significa: “Pergamí manuscrit la primera escriptura del qual ha sigut esborrada per a escriure en ell de nou”. Mirar en palimpsest el passat d'una ciutat, o d'un país, i mirar de la mateixa manera el seu present, amb la seua conseqüent previsió del futur, hauria de ser un deure ciutadà; perquè sense esta visió integral, la de la ciutat que primer va ser habitada per uns, i després per altres distints, la qual cosa veiem en un fenomen com el de l'emigració és simple i planerament una invasió creixent i incontrolable, i no el que de veritat és: la nova realitat d'Espanya. Sense ànim de comparar la realitat sud-africana amb l'espanyola, el palimpsest proposat per Coetzee ens ve com a anell al dit; funciona molt bé, per exemple, per a comprendre, en tota la seua magnitud, la gran onada de llatinoamericans que ha arribat a Espanya en els últims temps. Si puguéssem mirar en cambra ràpida (com esta pel·lícula de Disney que en uns quants segons presenta el naixement, el desenvolupament i la decadència d'una flor) els fluxos migratoris entre Espanya i Llatinoamèrica en els últims cent anys, veuríem una seqüència perfectament circular: una multitud que es desplaça cap a l'altre costat del mar i al cap d'uns anys, que en esta pel·lícula hipotètica serien uns segons, una altra multitud que torna al punt de partida.
Si algun funcionari, també hipotètic, haguessa albirat fa un parell de dècades, esta seqüència perfectament circular, hauria pogut preveure que tota esta gent no era una invasió, que més prompte es tractava dels nous habitants d'Espanya, ni més ni menys; i amb esta mirada que proposa Coetzee, haguessa implementat, des de llavors, un programa per a estimular l'emigració des d'aquell continent que és, en gran manera, espanyol, i un sistema per a resoldre, la qual cosa de per si està passant ara, de forma més ordenada i harmònica. Però com aquell funcionari mai va dir esta boca és meua, o potser ningú va saber sentir-ho, arribem a estes altures del segle vint-i-u amb la iniciativa tardana d'atorgar la nacionalitat a aquells néts d'espanyols, nascuts a Amèrica Llatina, que la sol·liciten; una iniciativa justa i aplaudible, però que arriba amb retard i, damunt, pareix fonamentada, més que en el desig de fer justícia, en l'esglai que des del 11-M provoquen les emigracions menys afins a la forma de vida espanyola.
Per estar reconcentrats, d'un costat i un altre de l'Atlàntic, en este “acte de fe” que suggerix Borges, en esta concepció arcaica del país com un terrer on circulen exclusivament natius, es passa per alt que Espanya es va fer imperi a Llatinoamèrica i que esta va aprendre d'Espanya la llengua, la religió i una llista consistent de costums, virtuts i manies. El continent i sa mare pàtria viuen com dos il·lustres desconeguts: Espanya a Llatinoamèrica continua sent el país del conquistador Hernán Cortés i Llatinoamèrica a Espanya és una entelèquia que oscil·la entre Macondo i una pel·lícula de Jorge Negrete, dos visions parcials i excèntriques que, per mencionar algun dels seus efectes, provoquen episodis d'abast planetari, com este que van protagonitzar el president Chávez i el Rei, dos institucions d'un altre temps que no poden més que enfrontar-se i entrar en col·lisió.
L'arrel d'aquell episodi està en tant que s'ignoren les dos parts: a qui se li ocorre portar al Rei d'Espanya a una cima llatinoamericana, a este continent l'imaginari, de la qual fins avui, viu pertorbat pels fantasmes de la colònia? Esta interacció entre Espanya i Llatinoamèrica que, amb molt comptades excepcions, no ha sorgit de manera espontània, començarà ara motivada per esta població creixent de llatinoamericans que són ja part substancial de la nova configuració del país; d'ara en avant no cap una altra mirada que la del palimpsest, no queda un altre remei; els fills i els néts dels emigrants equatorians, per citar un contingent nombrós, significatiu i pròsper, seran tan espanyols com El Quixot i en uns anys començaran a governar municipis i ciutats, i abans que podem comprovar que efectivament “les nacions no són una altra cosa que actes de fe”, el president d'Espanya no serà ni andalús, ni gallec, ni basc, ni català; serà equatorià.
viernes, 21 de diciembre de 2007
MALTRACTAMENTS
Publicat per Alberto Rius Mosteiro
Segons l'últim informe d'Amnistia Internacional, una de cada tres dones ha patit violència greu, a nivell mundial, almenys una vegada en la seua vida. A Espanya, al llarg d'enguany, 69 dones han sigut assassinades per la seua parella: 26 d'elles eren inmigrants. Les mesures adoptades pel govern no pareixen ser suficients segons unes xifres que ens mostren que l'any 2007 ja ha superat a l'anterior en nombre de víctimes. Què més pot fer-se davant d'este tipus de terrorisme que tantes vides es cobra? És difícil contestar a esta pregunta però sens dubte el que no podem fer és mirar per a un altre costat ni silenciar els fets. És fonamental que la dona que és amenaçada, vexada o agredida, denuncie la seua situación, és imprescindible que les autoritats competents protegisquen a qui patix diàriament esta classe de terrorisme, i és urgent que la societat es movilitze, es consciencie i actue davant d'un problema que escapa de l'àmbit privat de les persones, perquè, amb la nostra indiferència, ens convertim en còmplices d'aquells que utilitzen la por, la violència i la mort contra un ser humà. De tots depén que “esta vegada” siga l'última.
Segons l'últim informe d'Amnistia Internacional, una de cada tres dones ha patit violència greu, a nivell mundial, almenys una vegada en la seua vida. A Espanya, al llarg d'enguany, 69 dones han sigut assassinades per la seua parella: 26 d'elles eren inmigrants. Les mesures adoptades pel govern no pareixen ser suficients segons unes xifres que ens mostren que l'any 2007 ja ha superat a l'anterior en nombre de víctimes. Què més pot fer-se davant d'este tipus de terrorisme que tantes vides es cobra? És difícil contestar a esta pregunta però sens dubte el que no podem fer és mirar per a un altre costat ni silenciar els fets. És fonamental que la dona que és amenaçada, vexada o agredida, denuncie la seua situación, és imprescindible que les autoritats competents protegisquen a qui patix diàriament esta classe de terrorisme, i és urgent que la societat es movilitze, es consciencie i actue davant d'un problema que escapa de l'àmbit privat de les persones, perquè, amb la nostra indiferència, ens convertim en còmplices d'aquells que utilitzen la por, la violència i la mort contra un ser humà. De tots depén que “esta vegada” siga l'última.
jueves, 20 de diciembre de 2007
CARNET PER PUNTS
Quelcom no funciona en el trafic a Catalunya, per les estadístiques em guio. I ara per experiència pròpia. Part de que el carnet per punt no aconseguisca el seu fi, que és l'educar al conductor, és dels mossos d'esquadra. Este cos policial català, esta generant por, a l'hora de conduir per les nostres carreteres, que és tot al contrari del que ha de generar una policia de trafic. L'anar amb seguretat per una via és primordial per al conductor. Pareix que els mossos, en compte de regular el trafic, buscant el màxim de sinergia entre els conductors, siguen caçadors de conills esperant la presa, i això no és bo per a la societat, ni perquè el carnet per punts done resultats. Com a ciutadà sóc concient que la formació d'un mosso d'esquadra no té el llistó molt alt, en la qual cosa és la cultura general, i si en la física, perquè sinó, no tindríem la policia necessària. La formació principal d'un policia hauria de ser l'equanimitat, cosa difícil d'aconseguir, simplement perquè incidixen molts factors per a ser-ho, però a més les ferramentes de què hauria de disposar l'agent per a aplicar la norma, no haurien d'estar en les seues mans, em vull referir que tant el numere de punts a sostraure, com l'import de la sanció no haurien de reflectir-les l'agent en la multa, hauria de ser un òrgan superior que ho decidira, supeditat a l'atestat alçat pel guàrdia, i la possible replica del denunciat si s´escau. Alguns diran, ens quedem igual. No, en el moment de ser parat per una patrulla, sempre hi ha tensió, i tant el denunciant com el denunciat expressen uns sentiments com a sers humans que són, i el denunciant té sempre les de guanyar. Un òrgan superior, que funcione davall la jurisprudència, no funciona per sentiments, sinó que una mateixa falta pot tindre diverses interpretacions, per tant pot ser castigada de diferent manera. Alguns experts diran, ja existix, el recurs. No hi ha el dret quan una de les parts té la presumpció de veracitat, i ademes plasma ell mateix la sentència, i una multa és una sentència quasi inapel·lable ja que el guanyar-la esta restringit a la majoria de la població. Segurament que els encarregats de legislar pensaren que això és complicar més l'administració, que pensen aquestos, que l'estat té mitjans i recursos perquè de veritat el ciutadà s'assenta una persona amb drets.
Carnet per punts, si, però amb la màxima empara per al ciutadà complidor de les normes, que som la gran majoria, i que este no siga reprimit per accions arbitràries de l'autoritat.
Carnet per punts, si, però amb la màxima empara per al ciutadà complidor de les normes, que som la gran majoria, i que este no siga reprimit per accions arbitràries de l'autoritat.
LORENZO NAVARO
LORENZO NAVARO CREU QUE AQUEST ARTICLE QUE HA LLEGIT POT SER INTERESSANT
En defensa de la políticaFaltan políticos más próximos, sensibles a lo diario y con visión estratégica de futuro, y políticas nuevas para problemas globales• Hay que decir alto y claro que acudir libremente a las urnas es un acto de gran valor simbólico y realSILVIA ALCOBA RAFAEL Pradas*Poner a los políticos contra las cuerdas, criticar la actividad política, se ha convertido últimamente en un deporte de gran éxito en Catalunya, país dado a la confusión en muchos aspectos de la vida pública. Muy a menudo, los políticos y la política son presentados --y vistos-- como ajenos del todo a las inquietudes de la gente cuando no, causa de sus problemas. Desde las infraestructuras, por supuesto, hasta el incivismo, los precios, la saturación de los aeropuertos, el paro, las listas de sanidad...Los italianos lo resumen en una frase feliz: piove, porco governo. Si llueve es culpa del Gobierno. Y si hay sequía, también. Nos parece impensable pedir otras responsabilidades colectivas o individuales. Es como si no existiese más corporativismo, ansia de poder o ganas de salir en los medios que el de los políticos.ELRECIENTEBarómetro Social Europeo señala que más de un 35% de ciudadanos de España y Portugal tienen escaso interés por la política. Aunque puede que las largas dictaduras en ambos países algo tengan que ver con eso, es comprensible que mucha gente no se sienta identificada con la política o la vea lejana: cansan y aburren las discusiones estériles, las descalificaciones, el lenguaje autocomplaciente, el exceso de apego al poder, la falta de claridad y sinceridad... Pero habría que esforzarse en explicar --a lo mejor en la escuela, con la educación para la ciudadanía-- que la política no empieza ni termina ahí: en la medida en que gobierne la vida cotidiana, dibuje el futuro y siga buscando la felicidad, como Jefferson y los padres fundadores de Estados Unidos, la política será forzosamente de todos. El diccionario de la Real Academia la define también como una tarea del ciudadano cuando interviene en los asuntos públicos con su opinión, con su voto o de cualquier otro modo.Nos levantamos y escogemos una emisora de radio o televisión para saber las últimas noticias; para ir a trabajar, optamos entre coche o transporte público; reciclamos o no; llevamos a nuestros hijos a una determinada escuela; compramos uno u otro periódico; presentamos una reclamación o agachamos la cabeza; tal vez formamos parte de una asociación; escribimos una carta al director o damos la opinión en la red, estamos de acuerdo, disentimos, reivindicamos... A cada momento tomamos opciones políticas, hacemos actos políticos, como corresponde a seres sociales.NADIEconsidera que el fútbol sea solo de jugadores, entrenadores y directivos, pero en cambio es fácil caer en la trampa de creer que la política está reservada a sus profesionales. Y la verdad es que también hacen política, y mucha, los jueces, los periodistas, los sindicalistas, los empresarios, los banqueros, las universidades, los lobis. Incluso quienes afirman eso de que "nosotros no hacemos política, no nos metemos en política", están influyendo, conformando opiniones y condicionando nuevas actuaciones. Al final, descubrimos que la crítica a partidos y políticos no siempre es inocente. Por encima de la voluntad de regenerar el sistema democrático pesan mucho las posiciones de quienes, a escala local, regional o planetaria, defienden su poder económico, mediático, ideológico... Una sociedad desestructurada, sin referentes, es más manejable.Hay que reivindicar el valor de la política democrática --la intervención en los asuntos públicos-- como patrimonio popular. Conscientes de que no basta con votar cada cuatro años, cierto, pero diciendo alto y claro, a la vez, que en un mundo tan globalizado, complejo y mediatizado, acudir libremente a las urnas es un acto de gran valor simbólico... y real. Un hombre/una mujer un voto es la gran conquista de la democracia que permite escribir la historia imprevista tanto en los sistemas consolidados como en los que lo son menos. Fíjense si lo sabe Putin, lo claro que lo tenían los hermanos Bush en Florida o la sorpresa que se ha llevado Chávez. Tanta como Rajoy el 14-M.Otra cosa es nuestra opinión sobre partidos políticos e instituciones, que deben ser objeto de crítica, análisis y reforma. Los partidos han de ser más democráticos --¡qué paradoja!-- y transparentes, y es necesario, en España, en Catalunya, perfeccionar los niveles de participación y de representación ciudadana. Hacen falta políticos más próximos, sensibles ante lo diario y con visión estratégica de futuro, y políticas nuevas para problemas globales que los partidos fundados el XIX no podían ni soñar.NECESITAMOS,cada vez más, de la presencia de ciudadanos comprometidos en la defensa de los valores democráticos, del pluralismo, de la política como servicio público. Un tópico dice que "la política es demasiado importante como para dejarla en manos de los políticos". Subraya la dimensión colectiva de la política, sin duda, pero prefiero unas palabras de Yves Montand, que tan buen cine político interpretó: "Aunque no te ocupes de la política, la política se ocupará de ti".La realidad nos da una razón de peso más para no dimitir de nuestros derechos ni de nuestra responsabilidad, para encontrar resquicios y ámbitos de participación y para convertir la crítica y el activismo desde la base de la sociedad en elementos de regeneración democrática y de apuesta por la dignidad.
20 de diciembre de 2007 0:16:00 CET
En defensa de la políticaFaltan políticos más próximos, sensibles a lo diario y con visión estratégica de futuro, y políticas nuevas para problemas globales• Hay que decir alto y claro que acudir libremente a las urnas es un acto de gran valor simbólico y realSILVIA ALCOBA RAFAEL Pradas*Poner a los políticos contra las cuerdas, criticar la actividad política, se ha convertido últimamente en un deporte de gran éxito en Catalunya, país dado a la confusión en muchos aspectos de la vida pública. Muy a menudo, los políticos y la política son presentados --y vistos-- como ajenos del todo a las inquietudes de la gente cuando no, causa de sus problemas. Desde las infraestructuras, por supuesto, hasta el incivismo, los precios, la saturación de los aeropuertos, el paro, las listas de sanidad...Los italianos lo resumen en una frase feliz: piove, porco governo. Si llueve es culpa del Gobierno. Y si hay sequía, también. Nos parece impensable pedir otras responsabilidades colectivas o individuales. Es como si no existiese más corporativismo, ansia de poder o ganas de salir en los medios que el de los políticos.ELRECIENTEBarómetro Social Europeo señala que más de un 35% de ciudadanos de España y Portugal tienen escaso interés por la política. Aunque puede que las largas dictaduras en ambos países algo tengan que ver con eso, es comprensible que mucha gente no se sienta identificada con la política o la vea lejana: cansan y aburren las discusiones estériles, las descalificaciones, el lenguaje autocomplaciente, el exceso de apego al poder, la falta de claridad y sinceridad... Pero habría que esforzarse en explicar --a lo mejor en la escuela, con la educación para la ciudadanía-- que la política no empieza ni termina ahí: en la medida en que gobierne la vida cotidiana, dibuje el futuro y siga buscando la felicidad, como Jefferson y los padres fundadores de Estados Unidos, la política será forzosamente de todos. El diccionario de la Real Academia la define también como una tarea del ciudadano cuando interviene en los asuntos públicos con su opinión, con su voto o de cualquier otro modo.Nos levantamos y escogemos una emisora de radio o televisión para saber las últimas noticias; para ir a trabajar, optamos entre coche o transporte público; reciclamos o no; llevamos a nuestros hijos a una determinada escuela; compramos uno u otro periódico; presentamos una reclamación o agachamos la cabeza; tal vez formamos parte de una asociación; escribimos una carta al director o damos la opinión en la red, estamos de acuerdo, disentimos, reivindicamos... A cada momento tomamos opciones políticas, hacemos actos políticos, como corresponde a seres sociales.NADIEconsidera que el fútbol sea solo de jugadores, entrenadores y directivos, pero en cambio es fácil caer en la trampa de creer que la política está reservada a sus profesionales. Y la verdad es que también hacen política, y mucha, los jueces, los periodistas, los sindicalistas, los empresarios, los banqueros, las universidades, los lobis. Incluso quienes afirman eso de que "nosotros no hacemos política, no nos metemos en política", están influyendo, conformando opiniones y condicionando nuevas actuaciones. Al final, descubrimos que la crítica a partidos y políticos no siempre es inocente. Por encima de la voluntad de regenerar el sistema democrático pesan mucho las posiciones de quienes, a escala local, regional o planetaria, defienden su poder económico, mediático, ideológico... Una sociedad desestructurada, sin referentes, es más manejable.Hay que reivindicar el valor de la política democrática --la intervención en los asuntos públicos-- como patrimonio popular. Conscientes de que no basta con votar cada cuatro años, cierto, pero diciendo alto y claro, a la vez, que en un mundo tan globalizado, complejo y mediatizado, acudir libremente a las urnas es un acto de gran valor simbólico... y real. Un hombre/una mujer un voto es la gran conquista de la democracia que permite escribir la historia imprevista tanto en los sistemas consolidados como en los que lo son menos. Fíjense si lo sabe Putin, lo claro que lo tenían los hermanos Bush en Florida o la sorpresa que se ha llevado Chávez. Tanta como Rajoy el 14-M.Otra cosa es nuestra opinión sobre partidos políticos e instituciones, que deben ser objeto de crítica, análisis y reforma. Los partidos han de ser más democráticos --¡qué paradoja!-- y transparentes, y es necesario, en España, en Catalunya, perfeccionar los niveles de participación y de representación ciudadana. Hacen falta políticos más próximos, sensibles ante lo diario y con visión estratégica de futuro, y políticas nuevas para problemas globales que los partidos fundados el XIX no podían ni soñar.NECESITAMOS,cada vez más, de la presencia de ciudadanos comprometidos en la defensa de los valores democráticos, del pluralismo, de la política como servicio público. Un tópico dice que "la política es demasiado importante como para dejarla en manos de los políticos". Subraya la dimensión colectiva de la política, sin duda, pero prefiero unas palabras de Yves Montand, que tan buen cine político interpretó: "Aunque no te ocupes de la política, la política se ocupará de ti".La realidad nos da una razón de peso más para no dimitir de nuestros derechos ni de nuestra responsabilidad, para encontrar resquicios y ámbitos de participación y para convertir la crítica y el activismo desde la base de la sociedad en elementos de regeneración democrática y de apuesta por la dignidad.
20 de diciembre de 2007 0:16:00 CET
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
