Les alarmes econòmiques sobre el que podia succeir
ja fa mes de dos anys es van disparar, tots els grans economistes van vaticinar
la situació econòmica actual.
La vorada del precipici en què estàvem, ja a
deixat de ser, estem caient en ell, hi ha dos formes de caure en ell, la més
suau, que és caure directament i estavellar-te de colp al tocar el fons, estes
caigudes poden ser provocades, alguns donaven com a solució dràstica el
deixar-se caure, es podria comparar a l'estil d'Islàndia, i tornar a començar
novament.
L'altra, la que ens han triat, mes
dolorosa, és caure donant colps per les parets del precipici, on clarament es veuen uns interessos d'unes minories sobre les
majories.
Podem declarar obertament que la nostra economia
esta en deflació, la pitjor situació
econòmica que es pot trobar una societat
avançada com la nostra, amb poques possibilitats de remuntar-la amb les mesures
econòmiques que estan prenent des del govern central fins als perifèrics. Rés mes falta llegir tot allò que s'ha escrit per
les persones tècniques en economia per a adonar-te que anem pel camí equivocat.
L'austeritat si no va acompanyada de mesures de la reactivació de tots els
agents econòmics, només comporta patiment. Pel
que es pot dilucidar ni les mesures Keynesianes són aplicables en l'actual
situació, ja que l'endeutament dels estats i dels ciutadans, fa que la falta de
confiança siga tal, que és inviables la seua aplicació.
Si com sempre apliquem
comparatius amb situacions passades, la crisi del 29 que va començar en el
primer quinquenni dels anys 20 va tindre el seu gran crack
amb la caiguda de la bossa del 29, que
comporte les grans proclames nacionalistes de cada país per a salvar les seues
economies, la qual cosa també fomenta sentiments xenòfobs cap als altres, buscant
culpables on no estaven. Com sempre en la nostra història humana, l'element
regulador dels problemes és el conflicte, la violència, la guerra, resultat, la
segona guerra mundial. La primera guerra mundial també la seua conseqüència és
semblant, però no tant divulgada. Ben entrats els anys cinquanta les economies
occidentals no van començar a alçar-se (menys la nostra).
Fetes les comparacions que cada u tragui les seues conclusions. Tinguem clar que a
curt termini ni tindrem solució, ni ningú, o quasi ningú, sap que derivara la
possibles conseqüències d'este canvi de model de societat, que no de crisi. Més si afitgim que el nostre pais
es la cova d’alibaba i la paraula de pas la tenen gent que nomes pensen en ells,
espoliant totes les riqueses acumulades en ella.