martes, 24 de abril de 2012

JA ESTEM!









Les alarmes econòmiques sobre el que podia succeir ja fa mes de dos anys es van disparar, tots els grans economistes van vaticinar la situació econòmica actual.

La vorada del precipici en què estàvem, ja a deixat de ser, estem caient en ell, hi ha dos formes de caure en ell, la més suau, que és caure directament i estavellar-te de colp al tocar el fons, estes caigudes poden ser provocades, alguns donaven com a solució dràstica el deixar-se caure, es podria comparar a l'estil d'Islàndia, i tornar a començar novament.
L'altra, la que ens han triat, mes dolorosa, és caure donant colps per les parets del precipici, on clarament es veuen uns interessos d'unes minories sobre les majories.

Podem declarar obertament que la nostra economia esta en deflació,  la pitjor situació econòmica que es pot trobar  una societat avançada com la nostra, amb poques possibilitats de remuntar-la amb les mesures econòmiques que estan prenent des del govern central fins als perifèrics. Rés mes falta llegir tot allò que s'ha escrit per les persones tècniques en economia per a adonar-te que anem pel camí equivocat. L'austeritat si no va acompanyada de mesures de la reactivació de tots els agents econòmics, només comporta patiment. Pel que es pot dilucidar ni les mesures Keynesianes són aplicables en l'actual situació, ja que l'endeutament dels estats i dels ciutadans, fa que la falta de confiança siga tal, que és inviables la seua aplicació.

Si com sempre apliquem comparatius amb situacions passades, la crisi del 29 que va començar en el primer quinquenni dels anys 20 va tindre el seu gran crack amb la caiguda de la bossa del 29, que comporte les grans proclames nacionalistes de cada país per a salvar les seues economies, la qual cosa també fomenta sentiments xenòfobs cap als altres, buscant culpables on no estaven. Com sempre en la nostra història humana, l'element regulador dels problemes és el conflicte, la violència, la guerra, resultat, la segona guerra mundial. La primera guerra mundial també la seua conseqüència és semblant, però no tant divulgada. Ben entrats els anys cinquanta les economies occidentals no van començar a alçar-se (menys la nostra).

Fetes les comparacions que cada u tragui les seues conclusions. Tinguem clar que a curt termini ni tindrem solució, ni ningú, o quasi ningú, sap que derivara la possibles conseqüències d'este canvi de model de societat, que no  de crisi. Més si afitgim que el nostre pais es la cova d’alibaba i la paraula de pas la tenen gent que nomes pensen en ells, espoliant totes les riqueses acumulades en ella.