PALIMPSEST

ELS NOUS ESPANYOLS

Per Jordi Soler, escriptor (EL PAÍS, 03/01/08):
“Les nacions no són una altra cosa que actes de fe”, escriu Borges en un dels seus assajos. Encara que esta idea, d'entrada, sona a pura provocació, té un altíssim percentatge de veritat. La conclusió d'esta línia borgiana és perfectament raonable: “I així com ahir pensàvem en termes de Buenos Aires o de tal o qual província, demà pensarem en termes d'Amèrica i, alguna vegada, del gènere humà”. L'assumpte és que per més raó que tinga Borges, pareix que el món i les seues nacions van en sentit contrari, i tots els dies tenim episodis que ho confirmen, des dels murs que dividixen una nació d'una altra, i de pas les reconcentren, fins als escarafalls nacionalistes de la gent que s'encabota a pensar que el metre quadrat on, per pur atzar, ha nascut, és millor, i més bonic, que el metre quadrat on han nascut els altres.
L'acte de fe que assenyala Borges és crucial, perquè qui té fe simplement creu, creu a seques sense que intervinguen massa ni l'observació ni la raó i això, en un país com Espanya que comença a enfrontar-se a la immigració massiva de persones amb diverses nacionalitats, resulta especialment delicat. Per a arredonir la idea de Borges tiraré mà d'una altra idea que acabo de llegir en Diari d'un mal any, de J. M. Coetzee, este escriptor misteriós i enlluernador com pocs. Coetzee va nàixer en Ciutat del Cap, a Sudàfrica, i en una de les pàgines d'este llibre magnífic explica la seua relació amb el metre quadrat de terra on va nàixer: “La considerava la meua ciutat no sols perquè haguessa nascut en ella, sinó perquè coneixia la seua història amb suficient profunditat per a veure el seu passat en palimpsest per davall del seu present. No obstant, per a les bandes de jóvens negres que avui ronden pels seus carrers a la recerca d'acció és la seua ciutat i jo sóc el foraster”.
Palimpsest segons el diccionari significa: “Pergamí manuscrit la primera escriptura del qual ha sigut esborrada per a escriure en ell de nou”. Mirar en palimpsest el passat d'una ciutat, o d'un país, i mirar de la mateixa manera el seu present, amb la seua conseqüent previsió del futur, hauria de ser un deure ciutadà; perquè sense esta visió integral, la de la ciutat que primer va ser habitada per uns, i després per altres distints, la qual cosa veiem en un fenomen com el de l'emigració és simple i planerament una invasió creixent i incontrolable, i no el que de veritat és: la nova realitat d'Espanya. Sense ànim de comparar la realitat sud-africana amb l'espanyola, el palimpsest proposat per Coetzee ens ve com a anell al dit; funciona molt bé, per exemple, per a comprendre, en tota la seua magnitud, la gran onada de llatinoamericans que ha arribat a Espanya en els últims temps. Si puguéssem mirar en cambra ràpida (com esta pel·lícula de Disney que en uns quants segons presenta el naixement, el desenvolupament i la decadència d'una flor) els fluxos migratoris entre Espanya i Llatinoamèrica en els últims cent anys, veuríem una seqüència perfectament circular: una multitud que es desplaça cap a l'altre costat del mar i al cap d'uns anys, que en esta pel·lícula hipotètica serien uns segons, una altra multitud que torna al punt de partida.
Si algun funcionari, també hipotètic, haguessa albirat fa un parell de dècades, esta seqüència perfectament circular, hauria pogut preveure que tota esta gent no era una invasió, que més prompte es tractava dels nous habitants d'Espanya, ni més ni menys; i amb esta mirada que proposa Coetzee, haguessa implementat, des de llavors, un programa per a estimular l'emigració des d'aquell continent que és, en gran manera, espanyol, i un sistema per a resoldre, la qual cosa de per si està passant ara, de forma més ordenada i harmònica. Però com aquell funcionari mai va dir esta boca és meua, o potser ningú va saber sentir-ho, arribem a estes altures del segle vint-i-u amb la iniciativa tardana d'atorgar la nacionalitat a aquells néts d'espanyols, nascuts a Amèrica Llatina, que la sol·liciten; una iniciativa justa i aplaudible, però que arriba amb retard i, damunt, pareix fonamentada, més que en el desig de fer justícia, en l'esglai que des del 11-M provoquen les emigracions menys afins a la forma de vida espanyola.
Per estar reconcentrats, d'un costat i un altre de l'Atlàntic, en este “acte de fe” que suggerix Borges, en esta concepció arcaica del país com un terrer on circulen exclusivament natius, es passa per alt que Espanya es va fer imperi a Llatinoamèrica i que esta va aprendre d'Espanya la llengua, la religió i una llista consistent de costums, virtuts i manies. El continent i sa mare pàtria viuen com dos il·lustres desconeguts: Espanya a Llatinoamèrica continua sent el país del conquistador Hernán Cortés i Llatinoamèrica a Espanya és una entelèquia que oscil·la entre Macondo i una pel·lícula de Jorge Negrete, dos visions parcials i excèntriques que, per mencionar algun dels seus efectes, provoquen episodis d'abast planetari, com este que van protagonitzar el president Chávez i el Rei, dos institucions d'un altre temps que no poden més que enfrontar-se i entrar en col·lisió.
L'arrel d'aquell episodi està en tant que s'ignoren les dos parts: a qui se li ocorre portar al Rei d'Espanya a una cima llatinoamericana, a este continent l'imaginari, de la qual fins avui, viu pertorbat pels fantasmes de la colònia? Esta interacció entre Espanya i Llatinoamèrica que, amb molt comptades excepcions, no ha sorgit de manera espontània, començarà ara motivada per esta població creixent de llatinoamericans que són ja part substancial de la nova configuració del país; d'ara en avant no cap una altra mirada que la del palimpsest, no queda un altre remei; els fills i els néts dels emigrants equatorians, per citar un contingent nombrós, significatiu i pròsper, seran tan espanyols com El Quixot i en uns anys començaran a governar municipis i ciutats, i abans que podem comprovar que efectivament “les nacions no són una altra cosa que actes de fe”, el president d'Espanya no serà ni andalús, ni gallec, ni basc, ni català; serà equatorià.